dimecres, 28 de gener de 2009

Psssst, silenci, estem rodant!

Increïble!
Crec recordar que ja he utilitzat aquesta paraula abans però no en trobo cap millor per definir tot el que es pot fer amb una càmera, un ordinador i un grup de persones amb moltes ganes de treballar.
Recordo el dia que ens van dir que hauríem de fer una pel·lícula:
- Una pel·lícula????

D'això ja fa 5 mesos... Al principi semblava fàcil però la cosa s'anava complicant: s'ha de planificar cada escena, cada detall, cada pla, quant durarà, quina música sonarà, fins i tot els detalls que poden semblar més insignificants es fan importants: quina roba portaran els personatges? Quin pentinat? Fins i tot les sabates, tot és igual d'important i imprescindible per que tot surti bé.
Els dies passen ràpid i mentre vas treballant t'adones que ets capaç de fer coses abans inimaginables.

El rodatge avança i comencen a sorgir les dificultats, però res tan important com per que no es pugui solucionar... el que més ens costa és posar-nos d'acord. Onze persones poden tenir opinions molt diverses i tothom vol dir la seva, és clar!
Al final l'esforç ha merescut la pena, tots hem quedat satisfets amb el treball realitzat, a mesura que anàvem veient els resultats les nostres cares s'omplien de somriures i alegria.
M'imagino la il·lusió que pot fer a un grup d'alumnes que poden comptar els seus anys amb els dits de dues mans, fer un curt amb tot l'esforç i satisfacció que això representa.
A més he vist la gran quantitat de recursos que hi ha per realitzar un projecte com aquest i crec que és possible i fins i tot necessari portar-ho a l'escola.

Molta merda companys!

La publicitat

Remenant a casa, he trobat un un recull de contes que he llegit i rellegit un munt de vegades: Els animals expliquen 365 contes, on hi ha un conte per a cada dia de l'any.
N'he recordat un que parlarva d'una balena que feia publicitat, no tenia massa clar què podia fer una balena enmig d'un anunci... aleshores mentre passava les pàgines del llibre blau l'he vista, era la balena Helena i no m'he pogut estar de ensenyar-vos el conte:






Helena, la balena, té un alè que fa pena.
- Has de respallar-te les dents! -diu en Vicenç, el porquet.

En Martí, el colibrí, ho fa cada nit. Té les dents com la neu i un alè tan fresc! Valga'm Déu!
Helena fa el que li ha dit el seu amic.
Gràcies al porquet, ara surt a la televisió al costat del Martí per a un anunci de pasta de dents.
I com diu la Carlota: no hi ha treball de tanoca.




La publicitat és a tot arreu, fins i tot als contes per als més menuts. La publicitat ja forma part de la nostra vida, et lleves i beus un suc ben natural i hi diu granini, se't fa tard i vols saber quina hora és: gires el canell i mires el rellotge: lotus, potser swatch; el tren passa en deu minuts (RENFE), agafes els apunts de sobre la taula (IKEA) i els fiques a la carpeta que té un segell ben gran on hi diu UAB... ens podríem passar així hores... Mentre escric aquestes línies veig marques, logotips... hp, fujitsu, logitech...

Mireu al vostre voltant: no forma la publicitat també part de la vostra vida?

dimarts, 25 de novembre de 2008

La lengua de las mariposas

Impressionant!




Impressionant, la quantitat de empatíes, records, odis, projectes, rancúnies, ràbia... en definitiva sentiments que poden portar-te al cap un conjunt d'imatges i sons: és la comunicació audiovisual.



Per exemple aquesta pel·lícula de José Luis Cuerda, La lengua de las mariposas, ens transporta a l'any 1936, a un petit poble de Galícia; i ens explica en poc més d'una hora la història del Moncho, un nen que comença l'escola després d'una llarga malaltia, i de Don Gregorio, republicà i mestre del poble.

L'actitud del mestre amb els seus alumnes emociona i fa veure la vida amb una altra perspectiva.
Aquest és un exepmle del que unes imatges, simples i a la vegada molt complexes, et poden fer sentir. Et poden transportar a l'any 1936 con en La lengua de las mariposas i poden també explicar-te una història competament diferent que va ocórrer a la mateixa època amb El laberinto del fauno. Però també poden explicar hitòries fantàstiques, llegendes, històries del futur, de fa molt i molt de temps, de llocs molt llunyans, o que tenim molt a prop.
La comunicació audiovisual ens pot obrir la porta a un món nou, només cal trobar la clau per obrir-la.



dijous, 6 de novembre de 2008

Entusiasme!





Dimarts passat a la classe de Comunicació Audiovisual i educació, amb en Pitu, vam parlar sobre el debat que TV3 va emetre el 30 de novembre: L'ensenyament a debat.

La primera cosa en què ens vam posar d'acord va ser que el programa de "debat" no va tenir res. Per a que un debat pugui dur aquest nom ha tenir unes característiques imprescindibles; la primera i més important és que els membres han de poder debatre, és ha dir hauran de tenir torns per intervenir amb freqüència i poder contestar aquelles qüestions amb les que no estiguin d'acord.

Bé, deixant de banda aquestes qüestions purament formals amb què el programa no va comptar també vam poder veure que no es va parlar realment de l'ensenyament ni de la societat a qui implica. Hi havia una representació tant de mestres, com de pares o alumnes molt escollida, no es donava una imatge real de l'actual panorama educatiu.

A partir d'això vam iniciar el nostre propi debat, que va ser molt més interessant. Hi van aparèixer paraules com innovació, diversitat, imaginació o renovació. A aquesta llista hi afegeixo ENTUSIASME, i la poso en majúscules perquè per a mi és la més important. Sempre he pensat que amb ganes de treballar i entusiame es pot arribar on es vulgui.
L'escola necessita l'entusiasme de tota la societat per afrontar la nova etapa que l'educació necessita. Cal la col·laboració i implicació de mares i pares, avis, germanes... L'entuisiame de l'Administració, dels polítics... però sobretot dels alumnes i educadors, dels nens i els mestres.

La paraula Entusiasme està escrita amb llapis de molts colors, perquè cadascú la viu de manera diferent i a la vegada molt semblant. Hem de posar-nos a treballar de valent, cadascú amb el seu llapis i tenint molt present que amb entusiasme podem aconsseguir tot allò que ens proposem i... fins i tot més.

divendres, 24 d’octubre de 2008

PALABRAS PARA JULIA


José Agustín Goytisolo


Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Un hombre sólo una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


José Agustín Goytisolo




¡Hola! Tenía ganas de poneros este poema tan bonito de José Agustín Goytisolo.
La primera vez que lo leí fue gracias a Pablo Antón, el profesor de literatura castellana y lengua castellana que tuve en 1º de bachillerato.

Siempre ponía como ejemplo en las frases para analizar a un tal Max, nos intrigaba mucho saber porqué Max y no otro cualquiera. El último día de clase nos dijo que algún día sabríamos porque nos hablaba de Max.
La verdad, en este último año no me había acordado más de Max hasta que con Neus Samblancat, la profesora de literatura castellana leímos el poema de Goytisolo, entonces recordé a Pablo y a Max.
Pero aquí no acabó la cosa: la profesora nos dijo que teníamos que leer una serie de libros entre los que estaba San Juan (Tragedia), como no podía ser de otra manera de Max Aub.

Entonces entendí porqué el protagonista de nuestras frases para analizar era siempre Max.
Todavía no he leído el libro pero ya os daré noticias de Aub.


Un saludo para Pablo, posiblemente una de las persones a quien más guste El Quijote.


diumenge, 5 d’octubre de 2008

Benvinguts!!

Hola!!!
Els que em coneixeu estareu "flipant" -l'Estela amb blog???- Doncs sí, al final hi he hagut de caure!!
Aquí aniré explicant les coses més interessants que em passin i que cregui també interessants per compartir-les amb vosaltres, alguns treballets de la uni i algunes cosetes més... i perquè no... les meves "filosofades".: espero que us agradin.
Bé doncs a totes les i els cràpules i aquells que passeu per aquí per tafanejar... em plau donar-vos la benvinguda aa tatatatxan...
El racó de l'Estela.